Estrenava biquini nou. Estava tan contenta. Era un
biquini blau i groc, de colors llampants i amb un dibuix de roba estesa al
darrere. La mare el m’havia duit i m’havia fet feliç. I a la fi l’estrenava.
A l’estiu, després de la festivitat de Sant Pere, ens instal·làvem a Alcúdia. El padrí ho era, i abans a Mallorca el sant era molt més important que l’aniversari, per això, esperàvem per instal·lar-nos-hi passat el sant. Brufàvem el padrí, lo patriarca, i després partíem. En aquell temps no hi havia tants de cotxes, ni ens movíem tant d’una banda a l’altra. Per tant, una vegada desembarcades a Alcúdia ens hi passàvem tot l’estiu fins que l’escola tornava a començar. El pare anava i venia de Palma, menys els dimecres. Ell sí que treballava, en aquell temps dèiem que la mare no.
Anar a Alcúdia era tota una aventura. L’apartament a l’hivern quedava buit per tant per anar-hi l’hi havíem de traginar tot. Des de la roba als estris de cuina, des de la televisió al menjar… Qualsevol cosa que poguessis necessitar li havies de dur, perquè els dos souvenirs de menjar que hi havia en aquell moment tenien molt poca cosa. El menjar el solventàvem amb una anada prèvia a Continente, carregats fins dalt de llaunes, botelles, torca-boques, paper de cul, detergents, sabó… i tot el que sempre és en una casa i no t’adones que no creix dins l’armari fins que amb els anys et toca comprar a tu.
A Alcúdia a l’hivern no hi quedava res perquè en aquell temps, les coses no es duplicaven. Si els hi volies els hi traginaves.
Nosaltres sempre traginàvem. El pare anava tot sol, amb
el supermirafiori fins dalt i la meva germana i jo amb la mare. Record el cotxe
amb els seients del darrere tombats. La mare conduïa, la meva germana asseguda
al davant i jo al darrere. Mal asseguda entre els cossiols de la mare. No anava
fermada, no calia. Els cossiols eren molt importants. Sempre varen ser la seva
dèria. Els cuidava tant com a una filla, i pobra dona no tenia sort. Li costava
horrors que surassin. I els que sobrevivien a Palma, venien a Alcúdia. Per a
ella hauria estat un crim deixar-los abandonats dos mesos tot sols.
Així, arribàvem a Alcúdia. Els veïnats, la gran majoria de sa Pobla, ja hi eren. Alcúdia era llibertat. Aigua, sol, bicicletes, jugar tot el dia fins tard, tots a la fresca. Sense ser-ho érem durant dos mesos d’estiu una petita família. Els padrins jugaven a cartes al bar de baix. Els pares quan treballaven anaven i venien, i nosaltres jugàvem.
Cada dia, llevat dels cap de setmana, la mare ens feia
fer deures, ella deia que per no perdre, ara sé que per entretenir-nos mentre
ella feia el dinar per poder anar a torrar-se que li encantava. Sempre hem estat
d’aixecar-nos tard, a casa. I no partíem a la platja fins a les dotze i mitja,
una. Cosa que als veïnats els admirava. Els poblers a la una en punt ja dinaven,
nosaltres a les tres i mitja, perquè esperàvem el pare.
La mare agafava la gandula i la senalla amb la crema, el
seu llibre, les tovalloles i les juguetes d’arena. Nosaltres ajudàvem, duent el
que podíem. Anàvem a la mar. Perquè abans no s’anava a la platja, s’anava a
nedar. I els padrins mallorquins amb aquells banyadors característics, que no sabien
nedar entraven dins l’aigua i es remullaven.
Quan arribàvem la mare muntava la gandula, ens treia les juguetes, s’untava de crema i es posava a llegir mentre la meva germana i jo jugàvem a fer castells o a fer forats o a cercar cucs o simplement estàvem en remull. A Alcúdia l’aigua no tapa. Si vols no fer peu, l’aigua blava, que en dèiem, has de caminar molt, perquè durant els primers 100 metres només hi ha un pam d’aigua. Això per a tots era ideal. Nosaltres a lloure i ella el seu merescut descans.
De tant en tant anàvem a nedar, braçals i flotador posats i sempre amb la mare, a l’aigua blava, allà on la mar fa forat i tapa, perquè ens havien ensenyat que a la mar no li han de tenir por però li han de tenir respecte. A més ho reforçava amb un conte que s’havia inventat d’una medusa petita, que per no creure la seva mare havia estat a punt de morir mentre enterraven les canonades d’Es Murterar. Ho brodava.
Quan sortíem, la mare ens eixugava amb la tovallola i després feia sempre la mateixa cerimònia. Amb un poalet anava a cercar aigua, s’asseia a la gandula i es feia els peus nets a consciència. L’arena la molestava. Molt. Es rentava els dos peus, posant esment en els talons perquè l’arena no li anàs al damunt. Si mentre jugaves, arrebossada d’arena, t’hi atracaves, estirava els braços per aturar-te, perquè l’arena no pogués arribar a seva zona de confort desarenitzada, i feia un moviment amb les dits que encara record. Amb el dit gros i els dos següents els fregava ràpidament com volent desfer-se de l’arena que duia als dits perquè caiés a terra. Els altres dits de cada mà, restaven immòbils, rectes i en moviment ascendent per amunt. Semblants en posició a com posava aquests dos dits darrers el pare quan bevia.
El mateix moviment feia quan menjaves un polo o un caramel i en duis pertot: – Aaaaaaaai, te’n poses per tot! Mostoseta! Que ets una mostoseta.-
A vegades els adjectius anaven en català, a vegades en castellà, perquè familiarment de tots era sabut que els mals adjectius, en castellà adquirien un to diferent, més d’estimació, que en català t’haguessin pogut ofendre. Era un costum de la mare. Incompressible des de defora, però compartit i respectat per tots. Així “babosita” quan cercaves insistentment que et fes cas i estar tot el dia damunt d’ella, adquiria segons ella un to tendre que et controlava fora fer-te sentir malament.
Enteses infantils, pactes familiars que una accepta des de petita sense qüestionar. Això a casa era així. Potser anava més enllà, perquè t’estim, a mi, ma mare no m’ho va dir mai, sempre deia “ta quiero”, així talment, crec que per no sentir-se tan vulnerable de cara a expressar els sentiments en veu alta. Perquè, a casa, de xerrar xerràvem molt, de tot, i ens estimàvem molt però de sentiments no en xerràrem mai. Malgrat ser-hi i sentir-los, perquè a casa sempre hem estat d’aquells amb excés de sensibilitat dissimulada. Ho pal·liàvem amb humor compartit, cançons, i històries familiars molt nostres. Però posar-hi veu ens era massa. Els sensibles i les seves parets de pedra. Tot molt mallorquí.
Devers les tres arribava el pare. Nedàvem, fèiem un castell i cap a casa.
– Encara no heu dinat? A n’aquestes hores dinau? Sempre dinau a unes hores! Noltros ja hem fet sa digestió! – Eren els comentaris dels veïnats, ara sé que per fer-nos cas. Per parlar d’alguna cosa. Com qui no li basta saludar quan et veu perquè vol ser agut, però tampoc sap què més dir-te.
D’aquí vaig créixer amb
la idea que nosaltres, no érem com els altres. Dúiem els horaris girats. Però la
veritat és que ens adaptàvem com la resta a l’horari de la feina dels pares.
Els caps de setmana
venien els padrins del poble i s’instal·laven fins diumenge i els pares
aprofitaven per anar a ballar amb els amics als bars dels tres hotels que hi
havia a la zona. No n’hi ha havia més. De fet, quan en grup agafàvem les
bicicletes per anar a fer una volta, passàvem pels solars plens d’arbres i
vegetació on aprofitàvem per jugar a fer bots i derrapades i a augmentar
considerablement les genolleres. Crosteres que amb el sol i l’aigua no ens
duraven gaire temps i es convertien en ferides de guerra. Anaven tots nafrats,
i plens de picades de moscarts que a mitja tarda ens devoraven.
Els estius eren genials.
Eren aigua, sol, corregudes, pilotes, bicicletes, gelats. Eren llibertat en
demostració màxima.
Després de dinar, la mare ens donava cada dia 25 pessetes per comprar un polo d’aigua. Sempre tenia problemes per triar, entre menta i taronja. Els diumenges amb el padrins en podries triar un de més car. Era festa. Record que de vint-i-cinc passaren a trenta i després a trenta-cinc, a quaranta i a quaranta cinc. Any rere any, era el marcador del temps, en aquell lloc de platja, nosaltres el detectàvem així. Quan arribaren a cinquanta-cinc, la mare ho va trobar molt car, i ja no baixàrem al souvenir de baix a comprar-ne un cada dia. No record com ho va solventar.
A Alcúdia es jugava fins hora de sopar, perquè el berenar el pujaves a cercar i te’l menjaves mentre jugaves. Després de sopar nosaltres, com que érem diferents i sopàvem tard teníem menys temps, però aprofitàvem fins al darrer moment.
-Quan tanquin es souvenir per amunt! Que no vos hagi de cridar.-
No ens havien de cridar a cap. Perquè tots devíem tenir
les mateixes ordres. I sabies que faltava més o manco una hora per pujar quan
la madona i la nina, l’ajudant d’aquell any del souvenir, començaven a
replegar.
Al carrer hi havia una botiga, un bar on el padrins jugaven a cartes cada horabaixa i que feia menjar de guiri, el souvenir de la veïnada i un restaurant que tenia l’únic telèfon de la zona. Telèfon que el pare donava per si un dia passava res els poguessis localitzar. La resta tot eren apartaments i l’altra costat de carrer tot eren solars buits plens de pins. I al darrere un hotel on els diumenges anàvem a nedar a la piscina. Teníem de tot.
Havia arribat el dia d’estrenar el biquini. Me’n record com si fos ara. Era tan groc i tan blau, m’encantava! El padrí m’havia donat una moneda de vint-i-cinc perquè anàs a jugar a la maquineta. Matar marcians, m’agradava molt. I els caps de setmana em donava doblers per jugar-hi una partida, si hi havia sort, dues.
Aquell dia només en tenia una, de moneda. I vaig baixar al bar, porta per porta de casa. Vaig entrar, vaig posar el doblers a la ranura i em vaig enfilar al tamboret que hi havia davant la màquina. Vaig començar a jugar. El cambrer del bar d’aquell any, va venir a veure’m jugar.
Quan vaig perdre i la partida es va acabar, hi va posar vint-i-cinc pessetes més perquè pogués continuar jugant i sense dir res, em va ficar la mà dins el biquini i em va començar a tocar. Record la sensació però no la sé explicar. Vaig quedar parada. No em podia moure.
– No te moguis ara venc i en jugaràs una altra…-
Havia entrat un client. Se’n va anar a la barra. Record pensar que me’n volia anar però que ell m’havia dit que quedàs allà. Record aquell moment, de no saber què fer, etern. Vaig botar del tamboret i vaig córrer escales amunt fins a ca nostra. La següent imatge que tenc, al passadís amb ma mare i la padrina dretes totes tres. Elles xerràvem fluix, no me miraven. Jo agafada a ma mare, els arribava a mitja panxa. Ma mare me va posar dins el llit perquè dormís. No record res més. Això sí, l’endemà les ordres varen ser no entrar més al bar. Hi vaig tornar entrar però amb els altres nins. I record que quan jugàvem al billar i ell venia sempre els ajudava a posar bé el pal per aprendre a tirar. Sempre amb una rialla. Record la seva rialla. Aquells ulls badats.
No se’n va parlar mai més. Només record qualque vegada, els grans, entre ells però davant nosaltres, parlaven d’aquell cambrer que ens molestava i que tenia les mans molt llargues i que no va tornar quan va acabar la temporada.
Encara ara no sé què va passar, perquè a ca nostra no se’n va parlar més. I si treies el tema la conversa sempre era la mateixa, aquell cambrer que tenia les mans llargues. I aquí s’acabava. Fins que un dia, d’adolescent, amb mon pare al replà de baix de l’apartament, de sobte la seva cara. Era ell. No l’havia tornat a veure. Ell, la seva dona i els seu dos fills. Una altra sensació, una altra fiblada. No la sé explicar, però la record perfectament. Paralitzada.
Ells es saludaren. Jo devora el meu pare. – No te’n recordes d’ell, Maite?- Vaig fer que sí. Ell em va fer dues besades i em va presentar la seva dona. També la vaig besar.
-Has crescut molt- em va dir mentre em somreia.- Feia la mateixa cara, la mateixa rialla, els mateixos ulls. Després de cinc minuts se n’anaren. El pare i jo continuarem. No parlarem de res.
Fets que oblides, però que un dia de sobte recordes. Sensacions que s’expliquen quan veus una pel·lícula i una dona que es renta la pell amb insistència perquè se sent bruta. I per més que es frega la sensació no desapareix. I et trobes una altra vegada dins aquell llit d’estiu i et ve al cap que no et volgueres posar mai més aquell biquini groc i blau que t’encantava, tan contenta que n’estaves.
Sentiments que tornen quan anys després llegint un llibre, una altra dona explica que no sent ressentiment per aquell home que un dia de petita l’acariciava davall un arbre. No hi penses més, però de més gran saps que hi ha moltes més històries, que succeïren, que succeeixen i que es callen. O se’n parla fluixet, com d’amagat, amb llàgrimes, amb culpabilitat i amb molta ràbia. Perquè n’hi ha que tengueren pitjor sort que tu i a qui el monstre els aglapí fort truncant la seva infància. Conseqüències que et determinen, en major o menor grau, i aprens a detectar amb conserves amb tu, amb les altres; sempre però callant o en veu baixa.
