Sineu, el conformaven la padrina, el padrí i en Xuti, un ca petit cafè amb llet, d’aquells d’un temps, que orbitaven sempre als peus dels seus i els acompanyaven pertot sense fermar.
És una casa antiga, de poble. Té un corral gran, ple d’arbres
fruiters i plantes salvatges, que creixen aquí i allà, on volen. Un corral
dividit en tres, per mitges parets gruixades
que donen per darrere al carrer de baix.
És molt gran, massa. Té dues entrades, un despatx,
l’habitació dels meus padrins, fosca i estreta davall l’escala, un menjador amb
xemeneia i una cuina, a la planta de baix, més una cotxeria doble on s’hi
amunteguen tots els trastos inservibles.
De la segona entrada parteix una escala, esponerosa,
feixuga, forta, de pedra grisa i arrambador de ferro negre i fusta brillant.
Al primer pis, quatre habitacions, una saleta, un bany
petitó i la sala condemnada on també s’hi acumulen trastos, aquesta vegada
però, entre vells i antics. Dues de les habitacions tenen balcó, són àmplies i
els entra molta claror. Les cortines cosides a mà amb fils de colors vius
contraresten els mobles pesats, obscurs de fusta massissa mallorquina.
De les dues habitacions bones només una s’utilitzava, la
de l’esquerra, la dels meus pares. L’altra, a la dreta, sempre estava a punt,
igual que la sala que els separa que tampoc s’utilitzava mai. Eren com a de
mostra, per si qualque dia havia de venir qualcú. Convidats que no arribaven
mai.
La meva germana i jo, dormíem juntes a la de devora
l’escala, més petita i amb menys llum perquè tenia un finestró petit i massa
alt, al que a vegades ens enfilàvem per veure els estels. Dormíem dins un llit
de matrimoni antic, amb el matalàs encara de llana i les mides d’un temps. I
amb aquells llençols de fil banyats a l’hivern i aquelles flassades que pesaven
un quintal. Sort d’aquelles botelles d’aigua calenta de color blau o vermell
apagat que al vespre bofegaven plenes d’aigua bullent i al matí ja eren
gelades.
Sineu, per a mi, no és un poble, ni una casa, és un
concepte. Representa tot allò que és vertader, pur, feliç, són els millors anys
de la meva vida, la infància i l’adolescència.
Sineu, com li deim a la casa encara ara, m’encanta!
Malgrat tenir-hi una relació contradictòria ara que m’ha tocat el relleu.
Hi he crescut a n’aquesta casa. Hi he viscut tot el que
havia d’aprendre de portes endins. Totes les coses vertaderes, les bones, les
que valen la pena…totes aquelles que t’arrelen a la terra i es transmeten de
generació en generació. Aquelles que venen per via materna i que et sustenten a
la terra ferma.
Sempre he dit que ma mare em va aferrar a la terra i el
meu pare em donà les ales per deslliurar-me’n.
El corral, per a un infant és immens i ple de racons on
jugar i ser lliure. Encara ara de gran governar-lo no és fàcil amb la vegetació
jugant en contra.
La padrina, en canvi, el tenia ben cuidat, preciós a la
seva manera, sembrant carxofes aquí, lletugues allà, moraduix su-aquí,
herbassana su-allà deçà. També tarongers i nesprers amuntegats i una llimonera
aferrada a la paret. Tot vigilat pel galliner de 5 o 6 soldats sempre alerta, i
supervisat pen Xuti, a qui sempre record
vell.
A Sineu hi anàvem els caps de setmana i totes les festes,
perquè entre setmana vivíem a Palma. A Palma, d’escola a ca nostra i de ca
nostra a l’escola, no tenia cap al·licient, era la sensació d’estar tancada.
Sineu, a lloure, era un altre món.
Cada diumenge dematí, devers les 8 o les 9, em
despertava. La padrina ja estava aixecada i el padrí m’esperva al llit per
contar-me una rondalla. Sempre la mateixa, i és que la contava tan bé!
Que curiós que fos la segona d’aixecar-me, quan després
amb el temps… –estàs feta de son- és una de les frases que més record de la
mare. La vaig sentir dels vint als trenta. Ara amb quaranta, encara qualque
vegada, me la dic jo.
Sineu, era un món meravellós on créixer.
–Alerta al pou, que hi viu na Maria Enganxa!-
-Vine, que donarem blat de les indris* a ses gallines, i agafarem ets ous- Vés alerta no te
piiiiquin! Tiiiites, tites, tiiites-
Quan m’ho deia, sempre en trobàvem. Si el cove, on els
guardava dins el rebost, era massa ple, els dúiem a vendre a la botiga de la
plaça. Jo no ho entenia gaire. Com podia ser, que a n’aquella senyora de l’edat
de la padrina, que tenia de tot per vendre, li interessàs comprar més ous, si
ja en tenia.
No ho vaig demanar mai. Eren pensaments que tenia i que
no arribava a demanar i així ressonaven dins mi molta estona. De fet, són els
pensaments que més record, supòs perquè no trobaren mai explicació. Són curioses les idees dels infants, com
s’enfilen tenyint la normalitat d’incomprensió.
El reconeixement de l’altre, el que no pertany al teu món, de petit, és impensable. Només n’hi
ha un de possible, de vertader, sigui com sigui, el teu. El que et conforma a
tu, i que amb el temps hauràs d’aprendre a deixar enrere per obrir-te als nous.
I com, a poc a poc, hi tornes reforçat per tot el que has après per acabar sent
una mescla dels dos. L’après i el triat i que finalment resulta de la mescla
conscient i inconscient de les dues bandes.
A Sineu els menjars eren especials, malgrat sempre ser els mateixos. El dissabte bullit amb els meus pares i els padrins, tots asseguts a taula. Quan arribàvem de Palma el dinar ja estava fet, només havíem de parar taula. Al vespre jo sopava sola amb els padrins, supòs ara, que els meus pares sortien amb els amics i la meva germana, cinc anys més gran, quedava per fer voltes amb els seus amics del poble. El padrí i jo anàvem a fora, a la bugaderia, i allà, a la xemeneia torràvem el pa, que després ens menjàvem tots tres asseguts a la camilla, anant en compte de no cremar-nos les sabates amb el caliu del braser.
– No atraquis ses sabates an es caliu que te cremaràs!-
No tenia tanta sort, i moltes vegades duia les soles de
les sabates destrossades. Després jugàvem a cartes una estona i curiosament
sempre guanyava. Reconec que és l’època de la meva vida en què vaig tenir més
sort als jocs d’atzar.
El diumenge era festa grossa. La padrina de bon matí
picava xocolata forta, de la cooperativa, amb un ganivet enorme. Les rajoles
eren tan grosses, tan gruixades i tan fortes, que no hi havia manera de
menjar-se-les si no era així.
Damunt la post de fusta, tot eren bocinets esmicolats i
m’encantava passar per davant seu i agafar-ne un parell de miques, i que em
miràs amb cara de pocs amics, perquè sabia del cert que no s’enfadava.
Després, ella començava a preparar el dinar.
Diumenge era dia de missa. A Sineu o a Palma, però
tocava. La decisió depenia del futbol. Si el Mallorca jugava a casa havíem de
partir prest cap a Palma perquè el pare anava a veure’l al camp, i a missa hi
anàvem a Ciutat a les 20.00h. Si jugava a fora hi anàvem a Sineu. Les dues
opcions eren bones, perquè si hi anàvem a Palma recompensava el partir prest,
anar a fer un gelat a Can Joan de s’Aigo, després de missa. Era la condició de
mon pare, que no era donat a n’aquestes coses, com la mare.
La condició d’anar-hi a Sineu era el vermut que feien amb els seus amics després, mentre nosaltres jugàvem devora. Record el Triquet sempre ple. Regentat per dues dones majors, gairebé padrines que feien la millor ensaladilla del món. Encara ara si em concentr sent el gust a la boca. No ha tornat ser el mateix. Encara que com a bon ca continu, si som al poble, anant-hi a berenar.
El vermut sempre era igual, de menjar, un variat amb
galletes fortes i per beure martini, cervesa o biterkas. Amb això, som del
pare, martini o cervesa, i mira que he provat vegades que m’agradi el Biter,
que deia ma mare, però té un regust amarg que no m’agrada gaire. Així i tot, no
en descart la idea. Fumar tampoc m’agradava. I beure’s un Biter té un punt
nostàlgic que em fascina i al que no vull renunciar. Ara ja no en demana ningú,
però curiosament encara en tenen a tots els bars.
La padrina no venia a missa, no podia, havia de fer el dinar per a tots, hi anava un altre dia o a una altra hora. Que curiós les dones, a la botiga, al bar, a casa. Sempre les dones. A hores d’ara no fa falta dir res més, sempre al capdavant fent de sosté, i amb la capacitat i obligació autoimposada d’arribar a tot.
Si el Mallorca jugava fora, no havíem de partir prest i
la padrina, n’Antònia, de trossada mallorquina, petita, rabassuda i forta de
caràcter, feia aguiat de pilotes. Dins una ribella mesclava tota aquella carn
picada amb la ceba, l’all i el julivert ben picat i les espècies. Sempre va ser
de gust potents, supòs que com ella. Vull pensar que el que es menja
s’engendra.
Damunt una post de fusta enorme, de tres dits de gruixa,
dos pams d’ample i tres pams de llargària, hi anava arrenglerant les pilotes
una a una.
-No pitgis ses pilotes que llavors no són bones!- em
deia. I jo amb les manetes feia el que podia. Supòs que en aquell moment li
feia més nosa que servei, amb tota la feinada que tenia, però mai em va dir
res, al contrari passava gust de tenir-me devora ella, orbitant devers el seu
cosset.
Moltes vegades, fins i tot es posava la ràdio amb un
programa de cobles que li encantava, i
taral·lejava alguna que altra cançó. Els toros també li agradaven però
només els veia si el padrí, que no els suportava perquè els trobava una
animalada, no hi era. La padrina era una dona d’un temps, bona dona, de
paraula, i de caràcter fort, resultat de tot allò que li havia tocat
viure.
M’agradava ajudar-la. Era la manera que tenia la padrina
d’estar amb mi, de jugar amb mi. No coneixia altre joc que no fos incloure’m
dins les seves feines diàries, i jo passava un guster d’estar amb ella.
Quan es va fer gran, de tan en tant, em deia :
– “Me debeeees un besoooo, no te lo perdonooo…”- mig
taral·lejant i amb una rialla de nina petita que em fonia.
Jo l’abraçava i l’alçava, fent-la girar a dreta i
esquerra com si ballàs amb un infant petit. Ella alenava fort com si li fes
cruixir tots els ossos, però reia de veres, i jo era feliç. Anys després de morta, un dia per la ràdio
vaig sentir la cançó. No sabia que era una cobla, no l’havia sentida mai, i
dins el cotxe de camí a la feina, em caigueren les llàgrimes recordant aquella
dona que tant m’havia estimat, tant havia lluitat i tantes coses m’havia
ensenyat.
Una vegada ja havíem arrenglerat totes les pilotes tocava
fregir-les i aquí m’enviava a jugar. – Au, ves a jugar an es corral que s’oli
no t’esquitxi!-
A Sineu no hem tengut mai jardí, sempre hem tengut
corral. Això de tenir jardí era d’uns altres, era una altra cosa, més de
senyor, més com de decorat, com aquella saleta de d’alt i aquella habitació que
no s’empraven mai i on no podíem jugar.
Encara ara, quan algú hem parla de jardí, em va al cap la distinció i
somric tota sola sense dir res. No és el mateix, perquè els conceptes, que
amaguen les paraules, són importants.
Abans de dinar pujava les parets, guaitava a cal veïnat,
en construcció, feia menjar per a les
gallines amb segó i bledes salvatges, vigilava les gallines enfilada al terrat
de la bugaderia i treia al cap per damunt el parral. Allà dalt, a tres metres
d’alçada, em sentia la persona més feliç del món.
-Alerta a caure has d’anar!- sonava sempre, però no em
digueren mai que no hi pujàs. En canvi, després de més gran, si que començaren
altre tipus de frase, com la tan nostrada << això ses nines no ho fan
>>.
Si feia bon temps s’hi sumaven altres jocs com que la padrina em donàs mànega o donar-ne jo als forats del terra on vivien les formigues. Veure com l’aigua tornava a sortir a glopades, plena de formigues surant, em fascinava. Punts infantils un poc macabres.
Des de fora, la sentia de tant en tant – Si vos les
menjau, després no n’hi haurà!- Sabia què passava, mentre ella preparava el
sofregit, per poder tirar-hi les pilotes i les patates acabades de fregir,
el meu pare i la meva germana
aprofitaven per robar-li una patata o una pilota acabada de fer. No hi ha res
més bo, que una pilota acabada de fer, quan la xapes en dos per poder
menjar-te-la sense cremar-te, sabent del cert que et cremaràs, perquè treu
fumet quan ho fas.
Ho deia sense mirar-los com si els renyàs però tots
sabíem que ho consentia i no s’enfadava. De fet, a mi, sempre me’n guardava un
bocí, perquè les tastàs. Ella en feia quatre bocins per a no cremar-se i
comprovar que li havien sortit bones. I sempre ho eren, acabades de fer,
calentetes… i després a taula, ja dins l’aguiat, allò era un espectacle.
Abans de dinar, els diumenges tocava fer el vermut a casa. Hi havia olives, patatilles, escopinyes i martini. La padrina però, a mig matí, ja havia fet el seu. Tenia dos racons: un al rebost, la mistela de la cooperativa i l’altre dins el moble bar del menjador, el martini. De vegades, sempre a mig matí, la trobava dins el rebost o davant del moble bar, d’esquena, pegant a morro un bon glop. Només érem ella i jo. I ella feia el seu vermut particular. Ja de gran, quan va venir a viure amb nosaltres a Palma, perquè havia tornat molt major, la senties que obria la gelera i hi anaves per si necessitava res. La topaves ja al passadís, feines fetes, amb una olor de dolç als morros i mirant-te als ulls, et somreia i com si res, continuava de camí a la saleta. A Palma, el martini el guardàvem dins la gelera. Quan ja no estava bé, i començava a tenir demència, ma mare li feia prendre Hidropolivit, unes vitamines grogues, que ens han surat a tots. Si ella seia a taula per dinar i encara no les hi havies posades, et deia – I avui? no m’has posat martini!-
Encara ara quan trob que la fluixera em domina, i em pos
jo les 18 gotes o les 21 depèn del dia,
perquè el prospecte diu 18 però per a ma mare sempre varen ser
vint-i-una, de vegades somric pensant que és el meu vermut.
Els dinars eren fantàstics, sempre xerràvem i rèiem
d’alguna o altra cosa. El padrí, a cap de taula quan reia tornava vermell, però
vermell vermell. I a la padrina els ulls li espirejaven. Quan havíem acabat de
dinar, només els diumenges, el padrí ens donava doblers i ens enviava a la meva
germana i a mi al Triquet a cercar un pot de gelat.
-Tonia i Maite, què voleu, polo o gelat? – Sabíem que si
triàvem polo no podríem menjar gelat. La meva germana sempre triava gelat i jo
un polo petit. Quan arribàvem a ca nostra jo ja m’havia acabat el polo i volia
gelat. Me’n donaven i la meva germana sempre remugava, però no en va voler mai
ella de polo.
Després venien els cafès i els rebentats. Durant molts
anys em feren creure que preparava el cafès més bons de tota la família. El meu
domini a l’hora d’omplir l’aigua i el cafè de la cafetera era tot un art. A mi
aquesta virtut em meravellava. Com podia ser jo que no n’havia begut mai, em
sortís la mescla perfecte. De fet, ma mare contava que d’embarassada no el
podria sofrir, el vomitava. I la meva germana i jo no n’hem begut mai.
Aquell fet estrany em feia sentir important i cada
dissabte i cada diumenge m’entretenia amb que les mesures fossin exactes. Amb
els anys, vaig entendre que m’ho deien per tenir-me entretinguda. A ca nostra
les coses sempre varen ser així. De fet, a casa quan hi som tots, encara en som
jo l’encarregada.
La padrina, com es feia en aquell temps, matava els
animals del corral per menjar. Jo ho sabia. Però un dia la vaig trobar asseguda
al segon corral a la cadira baixa. Gallina en mà, ganivet a l’altra i ribella
davant.
-VengUE, vine! Duu sa teva cadireta i seu devora jo, n’aprendràs. Qualque dia ho hauràs de fer tu!-
En el meu honor, per divertir-me, li va tallar el cap
d’un cop sec.
-Ara veuràs què fa! La veus?-
La gallina, sense cap, va caminar un parell de passes
aviat topant primer amb la porta de fusta i després amb la paret de la galeria,
fins que va caure a terra.
-Ho has vist, durant uns segons caminen fora cap!- i va
riure a les totes
Ella reia
descobrint-me possiblement un dels seus misteris.
Tenc aquella primera imatge clavada. I a vegades encara
em ve al cap. Emboirada pel temps i el record però perfectament clara. No vaig
plorar, no em va fer gràcia, simplement la vaig mirar. Record quedar parada
davant aquell espectacle i no tornar a entendre res. Algun dia ho hauria de fer
jo.
No sé per què, però no ho va tornar a fer. A partir d’aquell dia quan matava una gallina o una ànnera, i jo seia amb ella a la meva cadireta baixa, sempre feia degotar la sang, vermell obscur, lluent, sobre el blau apagat de la ribella.
Coses que sé fer i no he fet mai. Coses que hauria de
saber fer perquè me’ls ensenyaren.
Hi havia diumenges que devers les 11 deixava les feines i davant posat es plantava al peu de l’escala. Aquella escala de pedra grisa imponent que jo havia redolat moltíssimes vegades. Així, sense voler, em trobava asseguda a baix al replà, sense haver posat un peu en terra. Curiosament d’aquelles davallades, els infants sempre en sortíem il·lesos.
Ella, peu al primer escaló i mà damunt el pom de l’arrambador, i jo devora ella, cridava: – -MariEEEEEE o MariE, que no estàs bé? Són les 11!-
Dit això, es girava i tornava a les feines. Na Maria, era
la seva única filla, la meva mare que dormia al pis de dalt amb el pare i als
diumenge aprofitaven per aixecar-se tard.
Si després de mitja hora encara no havien baixat, la padrina cridava a
la meva germana perquè pujàs a despertar-los. Ja era hora d’estar aixecats. De
vegades, la meva germana trobava la porta tancada en clau, – m’han dit que ara
baixen, buela.- Ella es donava per
satisfeta. Quan baixaven els pares ningú comentava res, jo no ho tornava a
entendre.
La padrina era una dona de potada. Valenta, forta,
feinera, alegre, divertida a estones , i entranyable. La vida de vegades no
l’havia tractada bé però no se’n queixava mai.
Penjats a les parets hi havia algun quadre seu i molts de la seva germana. La meva, m’havia contat que dibuixava molt bé i que sabia tocar el piano. Jo no en vaig veure cap mai de piano, ni la vaig sentir tocar mai. Els pots de pintura que hi havia a la cotxeria tots eren per a pintar ferro, perquè cada any, als pals, que aguantaven la parra, els tocava una repassada, que sinó es rovellaven. I els pinzells els utilitzava per espolsar les persianes.
En canvi, la tia sí que pintava, quan anaves a veure-la sempre tenia algun quadre a mitges i els seus pots més petits i transparents tenien tots els colors possibles. Ella, la tia, la mala sort li havia vengut per una altra banda. Això tampoc ho entenia.
De més gran ma mare m’havia contat que el pare de la
padrina havia quebrat i que la seva mare havia embogit i ella havia quedat
viuda amb una nina de dos anys sense res i sense tenir ningú més a qui
aferrar-se.
-Amb sos doblers han d’anar alerta. Jo sé que és anar a comprar pa i que si no mostres ets doblers no te’l donin! – Va ser l’única advertència que vaig sentir mai de la boca de la padrina sobre aquest tema.
Després del dol, llarg i obscur, s’havia casat amb el meu
padrí i junts, a poc a poc, havien recuperat les terres. El padrí feia feina a
l’Ajuntament i la padrina s’encarregava de comandar i fer el dinar als homes
que conraven la terra.
Mon pare quan es parlava d’això afegia mig rient, que el
repadrí abans de fer ull comerciava amb Barcelona i quan hi anava tenia taula
al Set Portes i que ho havia fotut tot darrera el joc, les bruixes i les
dones.
El pare, de vegades, al padrí, li feia contar com s’havien casat amb la padrina, perquè ell era molt més gran. En Pedro, el padrí, era un fadrí gran de poble, satisfet de ser-ho que s’entretenia després de la feina jugant a cartes al bar, i quan li demanaren si era vera que es casava amb la filla de Son Riera…
-No t’ho creguessis, encara que es capellà ho predicàs
damunt sa trona!-
Dos mesos després es casaven. Quan ho explicava sempre
reia tornant vermell i ella, la padrina no deia res, fent cara de
contenta.
De més grans la mare ens havia contat com el primer dia
de casats el padrí havent sopat havia agafat el jec per anar a jugar a cartes.
La padrina sense dir res s’havia posat la seva jaqueta i l’esperava a la porta.
-On vas?-
-Amb tu? –
-I vaig a jugar a cartes!-
– Idò, jo seuré devora tu.-
En Pedro no hi va anar, ni aquell vespre ni cap altre.
Els dissabtes horabaixa hi anava a passar una estona i s’esplaiava.
La padrina governava la casa. En aquesta vida s’ha de saber comandar, i ella d’això en sabia. Mescla de força i delicadesa. Sempre es cuidava dels altres i els passava a davant seu. Però hi havia coses que no tolerava. Al menjador, per exemple, hi havia una xemeneia folrada de marbre negre que malgrat el fred no s’encenia mai.
-Fa fum i brutor! I després l’han de llevar!- deia – Teniu el braser de la camilla, entrau caliu i veniu a seure aquí no en tendreu no de fred!-
A la camilla, tots no hi cabíem. Hi seien ells dos. La
resta sèiem a les butaques o les cadires de la taula.
A Sineu feia molt de fred. Molt. Els llençols de fil eren banyats, l’aigua calenta no ho era gaire, el bany era al corral i no hi havia cap porta que tancàs bé. Feia un freter, sort d’aquelles botelles d’aigua que encalentíem abans d’anar a dormir. Amb el temps arribaren les estufes de gas que ma mare col·locava estratègicament a la primera entrada, al menjador i al pis de dalt. En aquell temps tot eren sedes.
Mon pare avesat a sortir-se’n sempre amb la seva d’una manera o altra, un horabaixa va convèncer el padrí per calar foc a la xemeneia. En Pedro es va deixar convèncer o hi va consentir. Ells dos s’adoraven. Quan la padrina va tornar de plaça no va dir res. La setmana de davant el pare, complagut, hi va tornar:
-Au, buelo , hem d’encendre sa xemeneia?-
– Millor que no, Francisco, que fa fum i brutor i llavors n’Antònia s’enfada!-
No se’n va parlar mai més i la xemeneia va estar apagada
30 anys més, fins que una dia, ma mare, la meva germana i jo, morta ja la
padrina, l’encenguérem en el seu honor.
– MariE, ja ho faràs quan jo no hi sigui tot això!
Aquestes millores que me dius!-
Assegudes enrevoltant el foc, les hereves, recordàrem la història de la xemeneia i riguérem orgulloses de com la padrina comandava aquella casa i sempre tenia la darrera paraula. En aquell moment no hi vaig pensar, però ara veig clar, que el foc presidia el canvi de poder. D’unes mans a unes altres. De mare a filla, com s’ha fet sempre. El testimoni. Aquell va ser el primer de molts de canvis.
La padrina tenia un seat 133 blanc, d’aquells que encara duien el motor darrere. I a davant, per compensar, perquè no s’alçàs el morro quan feia via venint a Palma hi havia posat un bloc.
El cotxe: dues butaquetes vermelles sense reposacaps, 3
marxes i directe, això anant alerta perquè si pel que fos la marxa no entrava,
el canvi l’escopia de tal manera que si no anaves viva, el retorn et capolava
un dit. Amb un cinturó que si te’l posaves a mida no et podies moure i si
l’afluixaves no feia cap servei. Agafava els 80, velocitat punta per autopista.
Ella era l’única que conduïa perquè el padrí quan
l’avisaren els municipals que no podia conduir més fora carnet, que les coses
havien canviat i que podria tenir un problema, va decidir que no se’l volia
treure. Al cotxe, l’utilitzava per anar a la finca i per pujar a Palma a veure
les netes, perquè ella, a Palma, hi pujava i a Sineu hi havia baixat sempre.
Així, abans de cada viatge a Palma revisava l’oli i l’aigua. El padrí que a Palma sempre l’acompanyava, s’asseia de copilot i li deia, cada vegada, on havia de girar, on s’havia d’aturar…ella callava i el deixava comandar.
De vegades, el dissabte horabaixa anàvem a Son Riera.
Ella, el padrí, en Xuti i jo. Un ca cafè amb llet, sense raça, de mitja talla,
com els de tota la vida, cordial amb tothom i fora por, llevat de na Maria
Brondera. Era la bruixa del poble, sabia d’herbes, de remeis i sanava* els
animals. A en Xuti, titó, dues vegades, en fred, perquè la primera vegada no
havia anat bé. Pobre animal, na Brondera
vivia darrere ca nostra i cada vegada que es topaven pel carrer l’animal
s’amagava a les totes dins ca nostra. La record de més gran, en carro pel
poble, i ella sempre tenia preferència. Els cotxes s’aturaven per cedir-li el
pas.
En Xuti, durant tot el camí, anava dret al darrere amb
les potes de davant posades damunt el
seient de la padrina i el cap sortint per la finestra. Quan arribàvem al
principi del camí, deixant la carretera, ella aturava el cotxe i obria la
porta. El ca satisfet baixava d’un bot i corria fins a les cases. Nosaltres en
primera el seguíem.
En Xuti, no havia anat mai fermat, però sempre orbitava
devora ells. Qualque dissabte se n’anaven amb el padrí al Triquet a jugar a
cartes. El padrí hi estava un parell d’hores fent les xerres, mentre en Xuti
l’esperava ajagut a la porta veient passar la gent. De vegades però, el
dissabte anàvem a caminar per foravila, els tres. El padrí em contava coverbos
i m’explicava històries. I reia, sempre reia, i tornava vermell. El padrí era
una home d’aquells que s’aturaven de caminar quan la història ho requeria i
brandava el gaiato com si fos una espasa. Perquè a la seva edat, el temps
importa, i les coses també. Sempre he pensat que era una manera molt màgica de
posar èmfasi en un tros d’història. Les caminades s’allergaven igual que les
històries.
El cotxe l’heretàrem la meva germana i jo. El
destrossàrem. Hi anàvem a la Universitat als dematins i el cap de setmana
anàvem a Sineu. Va acabar malmenat. Un dissabte, un camió desaparcant li va
pegar un bon cop a davant i a
l’horabaixa fent marxa enrere al Mercat enculàrem un arbre. No va sobreviure a
dues post-adolescents.
En aquell moment que el cotxe de la padrina passàs a ser
nostre ens va parèixer un regal. La padrina havia tornat major, i vivia tota
sola a Sineu perquè es negava en rodó a venir a Palma amb nosaltres. Ara,
l’entenc perfectament. Era ca seva, i quan al final va venir a viure amb
nosaltres va deixar de ser un poc ella. Va començar a tenir una cama més a
l’altra banda.
La padrina havia tornat major. La cotxeria feia baixada i
per treure el cotxe havia fet fer dues alces de fusta que posàvem i llevàvem
cada vegada. I a més després de la pujada et trobaves la baixada de la carrera,
la canal de pedra del carrer per on circula l’aigua quan plou molt perquè no
entri dins les cases i que nosaltres, de petites amb el pare, utilitzàvem per
fer navegar vaixells de paper els dies que plovia molt. I acabàvem banyats i
contents perquè aprofitant el corrent qualcun aconseguia recórrer el bocí fins
a cal veïnat i morir allà on s’acaba la canal i comença l’asfalt.
Per a la padrina aquell desnivell pareixia haver tornat insondable. Ella obria les portes i mentre revisava el cotxe com sempre havia fet, nosaltres posàvem les falques. L’escena darrerament havia canviat. Nosaltres ja grans l’esperàvem defora i cada vegada més lluny del portal. Precedint el cotxe, se sentia un renou de motor ofegat cinc minuts abans que sortís el cotxe. Embragament mig pitjat i gas a les totes, el cotxe aconseguia sortir massa lentament per por de pegar a les portes del veïnat de davant. Nosaltres amb els pares rèiem, sense malícia, perquè sempre hem fet befa de tot sense importar de què, de l’accelerada que la padrina feia agafar al cotxe i el renouer que feia per després veure sortir un cotxe a zero per hora. Rèiem. Innocentment com aquells que riuen sense saber les conseqüències que després tendran els fets.
Mesos després passà l’inevitable. La padrina no calculà bé, aixecà massa el peu de l’embragament sense deixar de donar gas i el cotxe s’empotrà a la paret dels veïnats. Els veïnats avisaren el meu pare. Dissabte, ell i no ma mare, va ser l’encarregat de dir-li que seria convenient que no conduís més, que sinó li haurien de llevar les claus. Ella els hi va donar sense dir res, i ara pens que degué ser una de tantes derrotes. Una i potser no la primera d’una llarga llista. Fets inevitables que en aquell moment com infant de 18 anys que ets no dones importància. Pobra dona.
Així, va ser com la meva germana i jo passàrem a tenir
cotxe. La sort d’uns no hauria de ser la desgràcia d’uns altres.
El padrí anava cada dimecres al mercat i de tant en tant tancava algun tracte amb els pagesos que hi havia. Quan no hi havia escola, jo l’hi acompanyava. El mercat era un món encisador, ple de vida. El que més m’agradava, eren els animals. Ara reduïts a mostra, en aquell temps, ocupaven gairebé tota la part del mercat i les solls. Primer els animals de ploma, en gàbies, després els mens i les ovelles i, a baix, a l’entrada del recinte els ases i les someres. De vegades ens en dúiem un parells de pollets o una gallina o una ànnera. Quedava admirava i aterrida per la facilitat amb què aquell home agafava els animals per una pota i els posava dins una capsa de cartó. Amb un cordó li feia una volta i la tancava amb una baga. Després treia un ganivet de dins la butxaca dels calçons i tallava el cordó. Feia una parell de forats a la capsa perquè l’animal pogués respirar amb un precisió magistral que donen els anys de fer una feina, perquè sense mirar prim no els feria mai. Clavava el ganivet al cartó, amb aquell renou característic, i després feia voltar la fulla perquè la incisió es fes grossa. Tècnica que d’estudiant a Barcelona havia agafat jo perquè els brics de llet no sanglotassin. És curiós com les coses apreses per vistes, són utilitzades anys després, sense adonar-te’n en una primer moment, completament descontextualitzades i buides del seu valor primer. Amb el ganivet a la mà, veus l’obertuda del bric, i recordes el so, aquell home, el mercat, el padrí…i et veus a tu posseïda d’una manera inconscient per tot un món que no saps ni que et conforma.
Jo l’acompanyava agafada de la seva mà o devora ell sense fer-me enfora. No
entenia els tractes, però sabia, perquè això sí que m’ho havia explicat moltes
vegades, que la paraula era molt important. Que si quedaves en una cosa, la
cosa era així i no d’una altra manera, que havies de complir. Ell en deia donar
paraula.
El padrí vestia amb aquells calçons de pinzes grisos un parell de talles
grosses i camises i a damunt el jec. Quan havia de pagar qualque cosa treia
sempre de la mateixa butxaca un manat de
bitllets doblegats fent una u. Se’ls posava sobre la mà palmell amunt, es
llepava el dit i comptava un a un els que havia de donar. Tenia aquella curiosa
mania de dur-los sempre tots girats cap al mateix cantó.
Després tancava la mà fent pinça amb els bitllets a dins i se’ls tornava
aficar dins aquella butxaca profunda. Dins aquells pous de butxaques, a més a
més dels doblers sempre hi duia també un ganivet, d’aquells que es tanquen i la
fulla queda amagada dins el mànec de plàstic groc. Ho sé perquè quan arribàvem
a casa el primer que feia, era entrar a l’habitació i buidar les butxaques dins
la palangueneta de damunt el canterano.
Els bitllets, els menuts, el ganivet, i un encenedor rectangular
metàl.lic que anava amb benzina.
A Sineu, a ca nostra, sempre hi va haver animals, però quan jo vaig néixer, ja només quedaven les gallines, qualque ànnera i per pasqua un indiot que la padrina matava i esquarterava. Ho sé perquè el dia que la padrina ja no es va veure amb cor de matar-lo, mon pare i ma mare ho intentaren sense sortir-se’n una bona estona. La padrina dreta al primer corral els dirigia, ma mare, mon pare i l’indiot al segon, feien el que podien, i jo dreta als escalons que donen al menjador, mirava i no mirava aquell terrible espectacle. Ma mare ganivet en mà, mon pare peu damunt l’ala de l’animal, i l’animal estressat i incrèdul amb tanta poca manya. Aquella dona quan va trobar que bastava de patiment comú, es va armar de força. Aquella que caracteritza els padrins d’abans, i que jo no he tornat veure en cap generació que hagi vengut al darrere.
– VengUE MAriE daça això, que encara vos fareu mal! Francisco posa-li es peu su-aquí!-
Jo no vaig mirar més. Sabia com ho feia la padrina perquè li havia vist fer massa vegades. L’animal no va patir més. La resta tampoc.
Ma mare, igual que el meu padrí no servien per a aquestes coses, i la padrina ho sabia. Per això, quan necessitava algú perquè ella no es bastava sempre cridava el meu pare. Ell supòs que perquè no hi havia altra opció, acceptava i acompanyava la padrina en aquelles coses, que no li agraden a ningú però que algú havia de fer.
La padrina era una dona amb una salut de ferro i amb una força i una
determinació que no he tornat veure. Cada setmana feia menjar pels moixos.
– Són nostros però ves-los alerta que són esquius!- em deia.
Això volia dir que els moixos anaven i venien pels corrals veïnats quan volien i la padrina cada setmana els bullia una brullola d’arròs purgat que els donava al final del corral de baix i els deixava dormir dins la cotxeria a canvi que ells controlassin les rates. – Si tens rates compra un moix, si en tens moltes compra’n dos!- Reia ella.
Quan era temporada de zel tot eren meulos i remeulos. I quan era l’hora la padrina els preparava una senalleta vella amb un pedaç perquè la moixa els fes allà. – N’hi he deixat dos- deia. Jo no ho entenia. Però quan ella ja no va tenir força, li va dir al meu pare com ho havia de fer, i el pare em va contar, anys després de morta la padrina, com la resta de moixets, els que no li’n deixava, els posava dins un sac i a cops contra la soca del taronger feia el seu paticular control de natalitat moixil. I com els enterrava dins un clot davall la llimonera.
A Palma l’únic lloc per jugar, que no fos d’asseguda, era el passadís, de
petita corria d’un dels seus extrems fins a mitjan passadís, i allà em tirava
de genolls a terra i patinava fins al final.
-No entenc com no te fas mal! Amb aquest cloc que senten!- em deia la mare. En aquell moment no me’n feia, ara sí que de vegades me les sent però si ho hagués de tornar fer, hi tornaria. La sensació velocitat que agafava no es pagava amb doblers.
Una altra cosa a la que podia jugar amb mon pare, era a futbol amb una
pilota de tennis. Les portes que donaven a l’entrada i al menjador, eren les
porteries i no podíem aixecar la pilota d’enterra perquè sinó la mare
s’enfadava fort perquè li rompíem les coses. Ja de més gran convertírem la
taula de la cuina en una taula de ping-pong posant dos cordons de sabates
fermats entre ells i a les cadires perquè marcassin l’altura de la xarxa. Allà
jugàvem els dos fins que dúiem una bona suada.
Sineu comparat amb Palma era enorme. No només el corral, sinó les entrades. I els jocs es multiplicaven. Amb els patins de la meva germana gran, patins que ja no li passaven i que tenien vuit rodes cada un anava i venia amunt i avall com una boja i perfeccionava la tècnica d’arrossegar els genolls per terra apresa a Palma en aquell passadís estret. I feia cucaveles i laterals. Aquests jocs sempre eren dins la casa. Al corral, pujava parets, m’enfilava als arbres, feia menjar per a les gallines amb bledes salvatges, amb segó i aigua. O els tirava sense endevinar-les mai amb un arc i una fletxa que m’havia fet el padrí amb dues canyes primes i un bocí d’elàstic vell canviat a qualque pijama. Amb el pare jugava a passar de portera a l’entrada de la cotxeria, mentre ell quatre passes lluny em tirava, segons ells, els xuts més forts que podia. O de més gran a bàsquet, quan al padrí per l’aniversari, m’havia penjat una canasta damunt la mateixa entrada de la cotxeria i la padrina de Palma m’havia regalat la pilota. Era feliç. I quan ja començava a fer fosca, el padrí em donava 25 pessetes perquè anàs a l’estany i em compràs qualque llepolia. De fet, el padrí de tot d’una havia començat a donar-nos cent pessetes a la meva germana i a mi.
-Que diuen ses nines? Au, donau un beso an es padrins! –
-VengUE jo vos les guardaré, així en voler qualque cosa la podreu comprar! – I ma mare arreplegava els doblers per guardar-los, supòs que considerava que no teníem edat de gastar tants de doblers.
Això va fer que un dia passejant amb el padrí li digués que no volia més cent pessetes i que jo preferia que me’n donàs 25. Ell va riure molta estona. i des de llavors va canviar les quantitats. I així, quan els pares eren a voltar, podia anar a l’estanc a comprar i tornar amb una bossa petita de plàstic amb rodes de regalim vermell i negre, xiclets, niguls, una bossa petita de pipes o de maís i qualsevol cosa que estàs de moda en aquell moment. Perquè el que m’agradava de veres, eren aquells paquets de cigarrets de xocolata que feien, però això només arribava quan era festa o si anaves a l’estanc amb el padrí.
Una vegada a ca nostra, me’ls menjava veient la tele, si no estava amb els
padrins.
La televisió a Sineu només es mirava el vespre. Record l’Informe Semanal aquell programa llarg que durava una eternitat i que contava coses de grans, que ells miraven interessats i que a mi m’avorria soberanament. Després record tv3, i la trinca i com el miràvem junts i rèiem. El programa que el padrí no podia deixar de mirar era el telenotícies, es parte que deia ell. I sobretot les previsions del temps.
La televisió era una aparell curiós, perquè quan la imatge no es veia bé, que passava sovint, els grans et deien que li pegassis amb la mà al costat un parell de vegades, fins que la imatge quedàs fixada una altra vegada. No hi havia comandament, i els infants érem els encarregats de fer sa voltadora que en deien a casa. Sort que només hi havia tres canals i la volta era ràpida.
Els infants, no érem el centre del món com ara, però ens hi sentíem igual i
creixíem amb frases com:
-En ser massa ja picaràs. Ets es darrer mot des Credo. Quan es grans xerren es petits callen–.
Eren sentències amb les que creixies i que et feien un rabier però que
aprenies a acceptar a base de sentir-les i d’entendre que hi havia una
jerarquia d’edat que algun dia tu també assoliries. Cosa que al final, amb els
que ara tenen infants s’ha demostrat que no és així.
I ara et trobes qualque vegada sense voler dient una frase d’aquestes i passant un guster, i somrius pensant que eren ben necessàries i que tenien tota la raó del món.
Dia 1 de gener, els quatre vells, com els anomenava mon pare, venien a dinar a Palma. Els tenim a ca nostra, que deia ma mare. Era l’únic dia que els padrins venien envers d’anar-hi nosaltres, perquè de tots era sabut que eren els joves els que s’havien de moure.
Els vells eren els
padrins, els grans, el referents, a qui es consultaven les coses i no es prenia
mai cap decisió sense saber què en pensaven ells, encara que després moltes
vegades es fes una cosa diferent. Se’ls escoltava perquè eren la saviesa del
temps i la categoría de qui ha viscut més que els altres.
El primer que heretàrem la meva germana i jo, en vida dels meus padrins, va ser una tomba i una acció del Mallorca. Record, al despatx de Sineu, la mare dient-me que no passava res si no tenia firma, que bastava que escrivís el meu nom complet. En 10 anys jo i 15 la meva germana jo ho teníem tot resolt, entreteniment en vida i descans etern. No podíem demanar res més.
Avui hereva d’una casa fora vida si la comparam amb tot el que va ser, de vegades, pens que si algún dels tres alçàs el cap, s’entristiria. I pas un guster quan a l’estiu la casa s’omple de gent quan els amics catalans arriben. I convertim aquella casa i aquell corral en tot el que un dia va ser.
