Presència
Feia estona que tenia mal de cervicals, des d’aquella nit que havien tengut l’accident de cotxe. De llavors ençà paulatinament s’havia avesat a conviure-hi. Amb aquelles bolles que se’t formen a cada costat de tant en tant i et condicionen fins que ja no recordes com és viure sense elles. Al poble, quan es tenia una edat i un mal crònic se’n deia i encara se’n diu ésser-ne perseguit. Idò ella feia uns anys que era perseguida de cervicals. Poder dir-ho amb una rialla sincera era l’únic que li compensava aquella situació.
Però de ciàtica no n’havia tengut mai. Era una molèstia diferent. Feia broma i deia que des que s’havia separat i la seva cussa ja no vivia amb ella, tenia més companyia que mai. Una morena heretada s’havia instal·lat a viure amb ella: – aquesta pardala! s’ha instal·lat a viure amb jo i no paga cap factura!. – deia ella de tant en tant per fer riure el seu fillol.
I ara la ciàtica, però esperava que fos una bona convidada i partís després d’un parell de dies. Una setmana després havia telefonat al fisio de tota la vida, aquell a qui durant 24 anys li havia cercat substitut perquè pensava que qualsevol dia amb aquells moviments secs de coll la deixaria estesa damunt el llit lleuger i ell no se’n temeria. Però no hi havia manera, per molts altres fisios que provàs sempre acabava tornant al seu, al de tota la vida. Li feia bé, ràpid i barat. De vegades pensava el per què d’aquella cerca absurda, si ja en tenia un que li anava bé, per què cercar-ne un altre. Però no hi perdia gaire temps, perquè per contestar-se hauria de gratar massa i relacionar-ho potser amb altres aspectes de la seva vida i de vegades quan veus un camí per recórrer no sempre te’n fa ganes.
Havia estat un estiu intens, i pensava que això era el detonant de l’asiàtica, – una altra pardala que ara també ha vengut a viure amb jo! I tampoc paga res!- deia ella.
Tanta sort que anaven per torns i només en un primer moment havien conviscut les tres.
-Si això d’haver d’estar allargada tot el dia s’allarga no vull ni pensar el que es queixarà la morena. Però no, la morena, la primera hostessa, havia cedit protagonisme a la nova inquilina i havia emmudit sospitosament.
Li agradava tenir una explicació per a tot, malgrat saber que hi ha coses que no en tenen i que se’ls ha d’agafar així com venen, i que també tenen la seva gràcia i el seu misteri. Així i tot, si podia li agradava explicar-se les coses i els cercava un per què, sempre. Supòs que li feia més fàcil entendre-les i col·locar-les al seu lloc.
Per tant, l’explicació per a l’asiàtica era que després d’un hivern de peu esquinçat i marejos per falta de vitamines sense gens d’esport i un estiu intens de moviments varis, el cosset li havia dit basta. S’havia d’aturar i descansar, posar a lloc tot allò viscut i sentit per poder assimilar-lo i continuar endavant.
Potser era més fàcil pensar que ja en tenia uns quants i aquestes coses passen, però aquesta opció no era gens entretinguda. Li agradava perdre el temps amb teories paranoiques i conspiratòries sobre les persones, els fets, les relacions entre els fets i les persones… S’entretenia, perquè pensava que les coincidències per només ser coincidències, eren massa coincidències.
La qüestió era que amb la tonteria de l’asiàtica duia allargada més d’una setmana al sofà de casa sense poder anar enlloc. De tant en tant treia el cotxe per anar a comprar però res més. La veritat no es podia queixar estava entretinguda abastament i les vistes eren immillorables.
L’apartament era petitó però el més ben distribuït que havia vist mai, i a l’estiu obert per tot, tot se sent i tot s’escolta.
En aquell moment llegia, quan va sentir un renou al bany, com d’algú que es mou i després com la porta es tancava. Va tenir la sensació que la seva mare hi havia anat. Al bany. Com si hi hagués entrat i hagués tancat la porta.
Aquesta certesa que et donen els renous coneguts, familiars per repetits, quan els sents i hi convius. De fet, els renous quan els reconeixes passen a tenir cos, automàticament. Deixen de ser eteris per ésser corporis.
Ja no era una renou, era la seva mare, al bany. En sentia o en pressentia el cos. Sense pensar-ho. Va somriure. Aquell apartament sempre li havia agradat a la mare, Alcúdia li encantava. L’alegria d’experimentar de nou després de tants anys aquella sensació. La sensació física de la seva mare, d’algú a qui has perdut fa estona. El volum, el pes, la corporeïtat de la imatge.
La imatge de la mare, descalça, de darrere, amb aquella camisa llarga d’estiu que duia sempre i aquell pentinat tan seu un poc esclafat com si s’aixecàs de jeure.
Era una sensació coneguda, però oblidada que ara tenia de nou. Sabia que no podia ser, però era. Va somriure contenta. Va mirar per la finestra aquells pins verds i aquell cel blau. Va continuar llegint. Dues hores després es va aixecar per anar al bany, la porta encara estava tancada.