Inventari
Dins el meu món enfust dinars
barat banyeres per plats de dutxa amb cocodrils verds
i tom parets que no sé si em molesten.
Dins el meu món calefaccions l’hivern,
duplic piques rentamans per poder triar
i canvii ronyons per sofàs vermells de pell de puta.
Dins el meu món estrén somier i matalàs,
perpetuu tassons i plats, recuper baguls
i emblanquin aquells que no indult però que queden.
Dins el meu món aferr ciutats
i els amenaç enfrontant-hi elefants amb binocles.
Dins el meu món umpl l’espai de dones de metall,
de lliris blancs i de lletres liles.
Dins el meu món recuper el so d’un altre temps
a la veu d’un pingüí encorbatat
i em diu els graus un dragó que ha decidit no entrar.
Dins el meu món presideix les nits el sentiment viscut
d’un full negre de cinc pams,
i un moblet bar que guarda licors d’avantpassats.
Dins el meu món hi creix intermitent l’única amant
tragí de bols d’aigua i de carn,
i redola pèl embolicat de ca aquí i allà.
Dins el meu món guard el record del moix company que vaig vetlar,
cremant febres de molts de graus
i hi ha molt de lloc, molt d’enyor i molta pau.
Dins el meu món governa un sac de sucre gegant,
que fa el que vol, allà on vol
i se li ho consent.
Dins el meu món el desig s’escapa i la ironia persisteix,
no hi ha ni home ni dona sinó visió del gest.
Dins el meu món el vers fa de despertador nocturn,
el mòbil d’apuntador de veus
i qualsevol paper és bo fent de vaixell.
Dins el meu món tots som amics i confidents
i la llengua oficial ni s’entrediu, ni té complexes.
Dins el meu món de vegades fa olor de Moussel...
El meu món inacabat el dec als meus,
a unes sabates de fer via
i al coratge abastament d’alçar tota sola una armari doble d’Ikea.
Constructors d’espectres,
elucubradors d’ideals,
sintetitzadors d’emocions i dies.
Politoxicòmans àvids de neons,
fantasmes de realitats paral·leles,
conscients de misèries pròpies i alienes.
Mesuradors de paraules,
programadors d’exposicions diverses,
amortitzadors de conseqüències i fets reals.
Condicionadors de caus,
encreuadors de trajectes,
detonador d’exilis irreals.
Designadors de conceptes,
dependents internàutics,
desertitzadors d’il·lusions,
delineants de quotidianitats brillants.
Fluxos magnètics.
Propers fulls en blanc.
He arraconat la roba,
fa sol però diuen que vol ploure.
He regat les plantes perquè no passin set.
He tancat finestres i persianes.
He agafat uns calçons i dos jerseis,
encara fa calor però pas pena de tenir fred.
He agafat les claus, he tancat la porta en pes
i he partit.
Comença la revolta.
He decidit, avui, en aquesta platja
que et guard un trosset de mar
per anar-hi a jugar qualsevol migdia.
Et guard també una grapada de sal
perquè la llengua se’n temi que és estiu
i som lliures.
Et guard també un poquet de sol
per admirar aquests mugrons torrats
trencats de blanc, vius de brisa marina.
Esper que tu també em guardis
una mirada d’aquests ulls brillants
i un somriure amagat d’encara no hi som
però arribaré aviat.
Una rialla de les meves...
d’encara no sé per què
però tenc la intuació que he d’esperar-te.
He decidit, avui, en aquesta platja
que et guard un trosset de mar...
Cada nova pèrdua activa les morts anteriors.
Cada mort desperta cada nova pèrdua,
cada buit que el cos amaga amb excés de pell.
Gisquen les cicatrius passades, tancades;
fent-se presents,
fent-te saber que hi són i no estan oblidades,
per molt que l'obstinació pel camí endavant
les amagui davall la roba.
Es fan presents, trinxa de pell
de textura i color diferent...
ressaltant-se.
I m'atur amb l'aigua al pit
i la sal als ulls d'esquena a platja.
No vull que em vegin plorar.
El torrent blau de cor cansat, lo puta riu,
troba més blau o amarar-se,
connectada amb el torrent blau
que amaga el plor de tot plegat.
Cada pèrdua, cada cop, cada petit desastre
té el seu espai d'existència pròpia,
blava, entranya enllà.
Plor per tu, i per ells, i per mi
perquè avui el viure se'm fa feixuc i em cansa
perquè viure se'm fa costa amunt.
No som valents o porucs segons la definició estàndard.
Sovint els conceptes pactats amaguen massa deficiències,
no aconsegueixen les paraules colpir
els sentiments tan infinits i inabastables amb calaixets petits
malgrat estimar-les.
No serem mai valentes o covardes
segons les definicions heretades,
inventem definicions noves,
en la mesura i pes exactes que necessitem.
Engrandim els conceptes
cada vegada que vulguem
i pensem a pintar de color tot allò
que no ens agrada.
FONA
I
Cansada d'adeus
Els adeus es solapen i em cansen,
em cauen a damunt com una llosa.
M'esclafen, o em prenen, no ho sé,
però aquest darrer activa la resta,
els altres, els antics i tots es remouen;
s'activen i la sensació de buit és immensa!
Estic cansada d'adeus.
Estic cansada de dir adeu.
Estic farta d'haver de de dir adeu.
Els adeus es solapen i em cansen,
em cauen a damunt com una llosa.
M'esclafen, o em prenen, no ho sé,
però aquest darrer activa la resta,
els altres, els antics i tots es remouen;
s'activen i la sensació de buit és immensa!
Estic cansada d'adeus.
Estic cansada de dir adeu.
Estic farta d'haver de de dir adeu.
II
Tenc records físics de tu.
Not a la meva mà els teu pèl dens, arrissat, lluent,
plantat en sec un darrere l'altre.
Not la teva calentor,
tebor intacta, respiració agitada.
I si m'hi esforç, el teu batec.
Pas els dits pel teu nas i els llavis
just per on una llepada de bou
feia que no hi tenguessis pèl.
En el teu record m’endinse
L’absència en un món on arrelar (versos cedits per l’alumnat)
Dins la teva absència m’endins
cercant arrelar el neguit de la transcendència.
Abans feixuga i buida de contingut
ara esdevé terra on incubar el futur,
convertida en llavor.
Hereva de tot,
m’endins dins el teu record
i d’aquelles que et precediren.
Origen ancestral punt de naixença.
Avui reconec el passat
encarnat en mi i no m’espanta,
En el moviment, en el cos, en l’esperit,
en el meu anar endavant
sabent-me hereva vostra!
Aquella nit va somiar
que l'alcohol que ell posava d'excusa per fer-li mal
li curava les ferides.
Va somiar després
que trobava al rebost un ungüent de mel i sucre
per untar-se el cos adolorit
que ell li feia tornar de color blau.
Va somiar tot seguit que trobava dins un calaix
un caramull de plomes d'ocells salvatges
i se'ls escampava braços oberts.
Va somiar que es llevava les sabates
perquè la roba ja la hi havia estripada ell
i descalça caminava lentament cap a finestra.
Aquella nit va somiar
que aprenia a volar...
Es despertà aterrida,
perquè o la matava ell o es moria ella
i en un rampell, sense pensar, trobà la força
per creuar la porta per no tornar.
Volia alguna cosa més
que aquest calaix petit i fosc que m'empresona.
Necessitava més,
més espai, més claror.
No entenc el desig
i m'empreson i m'ofeg,
i oblit aquell passadís llarg
que ja vaig dir que m'enganava.
I m'hi torn a trobar, al mateix costat,
amb la mateixa fosca,
però amb els cabells blancs.
Quan no puc xerrar recorr als llibres,
a les cançons, a les pel·lícules...
Pensaments estranys, aliens
amb qui compartir neguits
i emmirallar-me.
Quan no puc xerrar, al final,
recorr al vers
cercant respostes...
Introspeccions diverses.
