Surt d’aquest cercle que t’ennuega,
d’aquest conjunt d’irrealitat latent
que conformes per passar les hores.
Fes-te real, o millor dit, fes-te present
perquè de real ja ho ets una estona llarga.
Et sent, pateixes,
sobretot pateixes amb aquesta cara d’infant innocent
i terriblement feliç que t’acompanya.
Perquè també ho ets de feliç, terriblement feliç,
i dissimuladament nostàlgica.
Sempre aquest puta cinquanta per cent,
sempre aquesta puta dualitat absurda, irreal
confrontada amb tu mateixa.
Aquest oioi i aquest ser feliç,
aquest ser gran i alhora infant confiable.
Aquesta puta dualitat
sempre aquestes dues anses,
aquests dos extrems.
Aquesta nafra latent,
baix un cos feixuc d’alegria veritable.
Com pot ser aquesta escletxa que de tant en tant
deixa entreveure el torrent de mal?
Aquesta felicitat sincera i aquest forat que de tant en tant
deixa sortir el sentiment, la desesperació, feta líquid,
que et recorre el cos pell endins.
Lo puta riu,
sempre tranquil en aparença!